RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Maria

 

Maó (Menorca), 5 de febrer de 1891 –  Barcelona, 4 de maig de 1981

 

Arquitecte, urbanista, dissenyador de jardins. La seva mare era Maria Tudurí i Monjo, filla d’una família benestant de Menorca i el seu pare Marià Rubió i Bellvé, originari de Reus i germà de l’arquitecte modernista Joan Rubió i Bellver. El matrimoni Rubió i Tudurí van tenir 5 fills: Nicolau, Santiago (1892-1980), Marià (1896-1962), Isabel (1898—1977) i Fernando (1900-1994). L’any 1897 la família es va traslladar a Barcelona on ben aviat el pare va deixar la carrera militar per dedicar-se a la enginyeria civil, com a director de la Companyia Anònima de Tibidabo promoguda pel Dr. Andreu. La formació intel·lectual de Marià Rubió, que durant anys va escriure per a La Vanguardia, i la creativitat i relacions professionals i socials de l’oncle Joan Rubió i Bellver, van influir en el destí professional dels fills Rubió i Tudurí. Nicolau es va dedicar a l’arquitectura; Santiago, enginyer va dissenyar  la línia metropolitana de Lesseps del metro de Barcelona, el Funicular de Gelida i el cremallera de Montserrat; Marià va ser advocat i polític, diputat per ERC i Fernando, va estudiar farmàcia i química i va ser fundador, juntament amb Raül Roviralta, del laboratori farmacèutic Andrómaco.

L’any 1942, Nicolau Maria Rubió va casar-se amb Montserrat Pla, a Paris, on residia d’ençà que es va exiliar com a conseqüència de la guerra civil. Vinculat en els inicis a d’Acció Catalana, Rubió es considerava catalanista, federalista i gran defensor de la mediterraneïtat i la Pàtria Llatina.

Rubió va ser un enamorat de l’Àfrica i les caceres. Al llarg de la seva vida va fer sis viatges al continent africà, que va recollir en els seus llibres: Caceres a l’Àfrica Tropical o Sahara-Niger, on relata la travessa que va fer pel desert del Sàhara, l’any 1932 en un camió batejat amb el nom de Barcelona, amb la senyera pintada al sostre. .

En arribar a Barcelona des de Maó, Nicolau M. Rubió va estudiar a l’Institut de la Universitat, i posteriorment va ingressar a l’Escola d’Arquitectura, quan n’era director Domènech i Montaner. Va acabar la carrera l’any 1915. Paral·lelament va estudiar a l’Acadèmia Galí, aleshores focus del noucentisme a Catalunya, on va relacionar-se amb artistes i intel·lectuals amb qui faria amistat i col·laboracions professionals: Ramon Reventós, company també de carrera i amb qui col·laboraria en diversos projectes, especialment a Montjuïc; el ceramista Josep Llorens Artigas, amb qui crearien els petits Jardins de Saló, juntament amb Raoul Dufy i que exposarien a Paris, Londres i Nova York; els arquitectes Ramon i Antoni Puig i Gairalt i Adolf Florensa. També amb Joan Mirambell, company a l’Acadèmia Galí, i alumne a l’Escola de Bells oficis, on Rubió era catedràtic de jardineria, des de 1917. Mirambell va ser un dels alumnes que va obtenir el títol de director de jardins d’aquesta escola creada per la Mancomunitat de Catalunya.

A l’Acadèmia Galí, Rubió va aprendre la tècnica de l’aquarel·la, que aplicaria en els seus projectes en comptades ocasions, però que va practicar al llarg de la seva vida, especialment dibuixant escenes d’animals i caceres. En els anys de l’exili a Paris, va pintar aquarel·les per a una botiga de decoració.

L’activitat professional de Nicolàs Rubió en el món del paisatgisme, va començar el mateix any 1915, tot just acabada la carrera d’arquitectura quan el seu pare, aleshores comissari de la nonata Exposició de Barcelona, Internacional de Industrias Elèctrica y General Española- reconvertida després en Exposició Internacional de Barcelona- li va presentar al francès Jean Claude Nicolas Forestier, enginyer per l’Ecole des Eaux et Fôrets de Nancy i conservador dels parcs de Paris. França havia estat sempre un referent en jardineria a Catalunya, especialment en horticultura i tècniques de jardineria. Aquest fet, i la manca de professionals especialitzats en el disseny de jardins, va portar a Francesc Cambó, impulsor de l’Exposició, a contractar Forestier per a dissenyar el conjunt de jardins del recinte de Montjuïc. Forestier, amb oficina oberta a Paris des d’on feia projectes de parcs públics, jardins particulars i projectes de planificació de sistemes verds arreu del món, només podia desplaçar-se a Barcelona en estances curtes, de manera que calia contractar alguna persona que s’encarregués de la direcció d’obra i la plasmació sobre el terreny dels projectes que des de Paris aniria fent. Proposant al seu fill Nicolau, recent llicenciat i sense preferència clara per cap de les especialitats de l’arquitectura, Marià solucionava dos problemes de cop.

Començava així una formació “no-reglada” a la manera d’un ofici, on Rubió faria d’aprenent i deixeble, i Forestier de mestre. Joan i Marià Rubió van tenir també un paper important en el guiatge de Nicolau, en els seus primers anys de pràctica professional. Disposar de mestres intel·lectualment tant destacats, va ser una molt bona base que Nicolau va saber aprofitar i completar amb les seves aptituds professionals i personals. Igualment, treballar al costat de professionals jardiners com Miquel Aldrufeu, el va familiaritzar amb les tècniques i les necessitats pràctiques de la jardineria.

La carrera professional jardinera de Nicolau Maria Rubió es divideix en dues clares etapes; un primer moment d’activitat pública, des de 1917, quan va guanyar la plaça de Director del Servei de Parcs Públics i Arbrat de l’Ajuntament de Barcelona i que va durar fins l’any 1937, quan va exiliar-se a Paris; i el període comprés entre el 1945, any de la seva tornada a Barcelona, i el 1977, data del darrer projecte que va realitzar. Això no obstant, hi ha excepcions en les dues etapes i paradoxalment, una de les seves obres més destacades, el jardí de Santa Clotilde, data de 1919, així com la plaça Gaudí, encarregada per l’Ajuntament de Barcelona, que va ser la seva darrera obra i també un reconeixement explícit del consistori a la seva contribució a la ciutat, ja en període democràtic.

Més enllà dels jardins i parcs públics que va dissenyar, Rubió destaca per ser un dels pocs urbanistes que va planificar Barcelona des del verd. En el 1926 va presentar al XI Congrés Nacional d’Arquitectes, El problema de los Espacios Libres. Divulgación de su teoria y notas para su solución práctica. Aquest treball era el resultat d’anys de reivindicar la necessitat de planificar el sistema verd de la ciutat i que recollia la base teòrica de Forestier, plasmada en la publicació Grandes Villes et systèmes de parcs, de 1908, i els estudis realitzats per Lleó Jaussely, per al Pla d’enllaços de 1907 i el Pla Urbanístic de Romeu i Porcel del 1917.

Centrant-nos en les seves obres com a dissenyador de jardins, Rubió va anar evolucionat al llarg dels anys, d’un estil regular i formal, de tradició de jardí mediterrani, clarament noucentista, cap a un jardí irregular, que ell anomenarà jardí de paisatge llatí.  Entre projectes i obra acabada, consten més de 250 obres de Nicolau M. Rubió i Tudurí.

De la seva etapa pública figuren gairebé 80 obres, ja siguin signades per ell o pel Servei de Parcs Públics i Arbrat, mentre en va ser el director. Destaquen entre elles, les col·laboracions amb Forestier a Montjuïc i del Parc del Guinardó (1916) i el seus projectes del parc de la Font del Racó (1922); el viver de Cal Borni (1923); la plaça d’Adrià (1923); la reforma del parc de la Ciutadella (1924); els jardins del Palau de Pedralbes (1925); la plaça Francesc Macià (1926); l’ordenació paisatgista de la Diagonal (1932) i el Turó Park (1934). Entre 1952 i 1961 va realitzar diversos projectes per a l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canàries i el Cabildo Insular com l’Alameda i jardins de la plaça Schamann (1946); la reforma i ampliació del Parc Doramas (1956);  el Parc Rubió (1957); la plaça del Espiritu Santo (1958) i la de Manuel Becerra (1958).

Pel que fa referència als seus jardins privats, Rubió va treballar intensament durant la dècada del 1950, realitzant projectes a Catalunya, València, Madrid, Canàries i a l’illa de Mallorca. La seva cartera de clients estava constituïda per membres de la burgesia i aristocràcia catalana i espanyola, que li encarregaven els seus jardins particulars; per empreses de diferents sectors com ara immobiliàries, clubs de tennis i de golf, i molt especialment el sector hoteler, per al qual faria, entre d’altres, els jardins del l’Hotel Fènix de Madrid (1953); l’Hotel Miramar de Màlaga (1954); l’hotel Formentor a Mallorca (1957) o els jardins de Cap sa Sal a Begur (1963).

Com a obres més significatives entre els jardins de cases particulars, destaquen el jardí per a Robert Lee Wyss al carrer Raset de Barcelona, avui desaparegut (1946) que consta com la seva primera obra en tornar a Catalunya; els jardins de Can Forns (1949)  per a Salvador Millet i Can Forns Nou (1961) per a Enric Roselló, ambdós a l’Ametlla de Vallés; el jardí de la Dehesa los Llanos a Albacete, per als Marquesos de Larios (1950-1954); el jardí per Eduard Rosa a Palafrugell i la reforma del jardí del Baró de Viver a Argentona, tots dos en el 1957; el jardí-terrassa per a Xavier Andreu a Barcelona (1960) o els jardins per Felipe Bertran al Putxet de Barcelona (1962). La majoria d’ells són jardins de paisatge, que recullen molt bé l’esperit llatí que Rubió va defensar al llarg de tota la seva producció jardineria i literària.

Més enllà dels jardins, Rubió va exercir també l’arquitectura, dissenyant bàsicament cases unifamiliars, però també blocs de pisos, com la casa Llorach (1933) edificis per empreses, com el pavelló de Ràdio Barcelona (1924) el de la Metro Goldwin Mayer (1933), la reforma de la casa del Cotó (1962), obra original d’Elies Rogent o  també la Urbanització Alcanada a Alcúdia (1932).

Finalment, una obra molt diferent de les anteriors però essencial per a la jardineria de Barcelona i també de l’estat espanyol, va ser la creació de l’Escola de jardineria, l’any 1933, en la que es formarien els principals jardiners del país durant anys, i que va néixer per a formar tècnicament les brigades municipals de jardineria de Barcelona. La idea d’aquesta escola la trobem recollida ja en la memòria escrita que Rubió va presentar al tribunal del concurs de la plaça de director del Servei de Parcs, i que li va ser suggerida per Forestier, a imatge de la que funcionava a Paris des de 1890.  No es faria realitat fins 16 anys més tard, si bé Rubió, en la mateixa línia, va promoure la especialització dels peons del sector de l’horticultura amb un curset dirigit per ell i organitzat pel FAD, l’any 1926 on es va ensenyar: dibuix lineal, topografia pràctica, replanteig i anivellaments, botànica hortícola, terres i adobs, estils i regles pràctiques de l’art dels jardins.

La Guerra Civil i l’exili van marcar profundament la trajectòria vital i la obra de Nicolau Rubió. Així, a la dècada dels anys 20 i primer lustre dels 30, trobem un Rubió que es prodiga públicament, en articles, llibres, en actes, congressos i conferències; i un personatge totalment diferent, gairebé contraposat, després del seu retorn a Barcelona, degut a la depuració a la que va ser sotmès pel franquisme. El tret més destacat del Rubió d’aquesta etapa serà la discreció. Són comptats, per exemple, els seus articles o aparicions públiques, que es concentraran sobretot al final de la seva vida laboral i que seran gairebé sempre dedicats a temes professionals.

L’activitat pública de la primera etapa serà intensa i extraordinària, tal vegada gràcies al seu càrrec de director del servei de Parcs Públics i Arbrat però també com a Secretari de la Societat Cívica Ciutat Jardí, càrrec que va ocupar el 1920 quan Cebrià de Montoliu va marxar als Estats Units i on dirigia també la revista Civitas o com a director de la revista del Foment Nacional d’Horticultura, entre 1923 i 1925. Els seus escrits en les revistes editades per aquestes entitats, així com també els molts articles que va escriure per altres publicacions com Mirador, D’Aci d’Allà, Barcelona Atracción, Quaderns d’Arquitectura, etc, recullen el pensament i les opinions de Rubio al voltant de l’art dels jardins, la pràctica de la jardineria i la necessitat d’adaptació del sector, la manca d’espais verds en la trama urbana, els jardins d’infants, etc.

Les inquietuds de Rubió no es van limitar a la jardineria i l’arquitectura, sinó que , segons el seu biògraf Josep Maria Quintana, va ser un “tastaolletes” en diverses disciplines i especialment en literatura. Va escriure periòdicament articles a la premsa del moment –La Publicitat, La Ciutat, Mirador, Última Hora, la Humanitat, Nova Ibèria–  molts ells centrats en la llatinitat, la Mediterrània i també sobre política nacional i europea; va traduir Montaigne, va escriure novel·les, llibres de viatge, de caça i obres de teatre, guanyant el 1935, el Premi Ignasi Iglesias, per  l’obra de teatre, Un sospir de Llibertat.

El pensament de Rubió sobre l’art dels jardins i la jardineria, a banda dels nombrosos articles en les publicacions anteriorment esmentades, queda recollit principalment en quatre llibres: Els jardins de Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona el 1929 en tres idiomes: castellà, anglès i francès, en motiu de l’Exposició internacional de Barcelona; El jardín meridional. Estudio de su trazado y plantación (1934). Es tracta segurament del més important dels seus escrits en jardineria, on hi aboca els seus coneixement en disseny i plantació de jardins, això com de les espècies de plantes més adequades per als jardins d’aquesta climatologia; El jardí obra d’art. Es tracta d’un petit opuscle escrit en el 1960 i editat per Gràfiques Laietana, on l’autor eleva l’art dels jardins a l’alçada de les arts majors, com l’escultura, pintura o arquitectura. És una bellíssima obra que demostra l’amor de Rubió pels jardins i Del Paraiso al jardin Latino, escrit el 1953, no va ser publicat fins l’any 1981 per l’editorial Tusquets, tot i que es tracta en realitat del seu primer intent de fer un assaig sobre l’art i la història dels jardins i que es convertí en el seu llegat més destacat.

 Literatura sobre Nicolau Rubió

CAÑELLAS, Celia; TORAN, Rosa, TORRADO,Llorenç (1976). «Nicolau Mª. Rubió i Tudurí, entre la razón y la sensibilidad». Cuadernos de arquitectura y urbanismo. Nº 113. Pàg 55-56; CASALS COSTA, Vicente (2020). Naturaleza y cultura en la evolución de la idea de parque público. Instituto de investigacions Dr. Jose Maria Luis Mora. Consejo Nacional de Ciencia y Tecnologia. Coleción Magistrales. Méjico; DD.AA (1982). Nicolau M. Rubió i Tudurí (1982). Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme. Nú.m 151. Març-.Abril. pag.9-93; DD.AA (1985)  Nicolau M. Rubió i Tudurí (1891-1981). El jardí Obra d’Art. Fundació Caixa de Pensions. Barcelona; DD.VV (1989). Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Col·lecció Gent de la Casa Gran. Núm 4. Ajuntament de Barcelona. Barcelona; DD.AA (2003). Els Rubió, una nissaga d’intel·lectuals. Angle Editorial. N.M.R.T. Fundació Privada Nicolau Mª i Montserrat Rubió; QUINTANA, Josep Maria (2002). Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Literatura i Pensament. Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

Montse Rivero i Matas