MIRAMBELL I FERRAN, Joan

 

 Barcelona, 28 de febrer de 1892 – Barcelona, 14 de maig de 1983

S’inicia com a pintor i il·lustrador, però és com a director de jardins que assoleix reconeixement i prestigi. Neix un diumenge de Carnaval de l’any 1892 en una família benestant de la burgesia tèxtil catalana, resident al carrer del Bruc de Barcelona.

Cursa batxillerat al Col·legi Sant Ildefons, al carrer Aribau, on coincideix, entre d’altres, amb el poeta Carles Riba, amb qui mantindrà una estreta amistat i compartirà experiències i projectes professionals. Després de graduar-se, l’any 1909, al “Instituto General y Técnico”, passa fugaçment per l’Escola Tèxtil de la Unió Industrial, per satisfer el desig del seu pare, que vol convertir-lo en fabricant, continuant la tradició familiar. A partir d’aquest moment, seguint els impulsos de la seva vocació artística, comença els estudis de dibuix i pintura, disciplines per les que de ben menut ja mostra aptitud i bona disposició. Ingressa, molt probablement l’any 1911, a l’Escola d’Art de Francesc d’Assís Galí i paral·lelament complementa la seva formació a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, amb les classes de Dibuix lineal i al rentat i dibuix de figura (curs 1912-13), i a la Universitat Literària. A “Can Galí” coneix i fa amistat amb la flor i nata dels artistes del moment, a més d’entrar en contacte amb l’art i la natura. De les converses amb el mestre sobre aquests temes, es desperta el seu interès per la jardineria i li proposa d’entrar a la recent creada Escola Superior dels Bells Oficis on Mirambell obté el títol de Director de les Arts del Jardí.

Durant aquests anys de formació, compagina la pintura amb la il·lustració de llibres, revistes i petits impresos, així com l’exercici de professor en diverses escoles i nombroses classes particulars de dibuix artístic i de preparació per carreres.

En els inicis de la seva trajectòria com a dissenyador de jardins i encara paral·lelament a la tasca docent i artística, col·labora amb alguns condeixebles de l’escola de Francesc Galí com els arquitectes Antoni Puig Gairalt, Lluís Bonet Garí, Joan Bergós i Albert Carbó. El taller-estudi d’aquest grup, situat a l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona, s’inicia l’any 1918 i durant gairebé una dècada, es converteix en un espai de reunió i creació que aglutina artistes de diferents disciplines. La seva activitat és molt àmplia. A més del disseny de jardins, participa en concursos d’arquitectura i realitza esgrafiats. A cavall entre la primera i segona dècades del segle XX treballa amb Antoni Puig i Gairalt en els concursos d’avant-projectes de xalets per la ciutat-jardí de Terramar (1919), a Sitges, i la Colònia Bosch (1919), a la Conreria de Montalegre, en el jardí de la casa de Lluís Guarro (1923) a Sarrià i en el Casal del Molí Vell a Gelida (1921) que aquest industrial paperer fa construir davant de la fàbrica, així com en els esgrafiats per Ca l’Arquer (1919-20), a Cerdanyola. També, intervé en el concurs per l’eixample de Lleida (1921), on amb un grup de treball encapçalat per Joan Bergós, presenten un exhaustiu estudi que conté tot tipus de tipologies constructives. A més, dibuixa els esgrafiats de la Torre Ametller que la filla de l’empresari xocolater encarrega a Lluís Bonet a Cabrera de Mar (1920) i de l’edifici d’oficines que Ramon Puig I Gairalt alça a la Via Laietana per  Felip Colldefors (1921).

A mesura que passen els anys, la presència de Mirambell en les iniciatives del grup cada cop és més escassa i dispersa. Són moments en que comença a rebre molts encàrrecs de la pròspera burgesia industrial, intel·lectual i artística que el porten a recórrer tota la geografia catalana. Des del seu taller de la Plaça Universitat que comparteix amb Raimon Duran i Reynals i J. Sandiumenge, enllesteix dotzenes de projectes amerats dels aires noucentistes d’ordre, mesura i serenitat.

Els seus clients formen part de la burgesia més il·lustrada, molts d’ells col·leccionistes d’art, que destinen l’habitatge fonamentalment a segona residència, fruit del desenvolupament de l’estiueig. Entre aquests: Joaquim Casas Carbó, Lluís Guarro, Carl Faust, Lluís Plandiura, Jaume Espona, Tecla Sala… personalitats  que tenen un paper de mecenes i activistes culturals i que comparteixen amb el jardiner unes  mateixes inquietuds intel·lectuals. Molts d’aquests projectes, i mostra d’aquesta voluntat de treballar en comú i compartir coneixements i experiències, són col·laboracions amb la resta de la plèiade d’arquitectes noucentistes. Així, treballa amb Francesc Folguera en l’enjardinament del terrat del Casal Sant Jordi (1931) a la cantonada de Casp i Pau Claris a Barcelona i al Llorà (1932) a Collsacabra, habitatge habitual i segona residència de l’empresària tèxtil Tecla Sala i Miralpeix; a La Garriga participa en dues propostes, l’una, al costat de Xavier Turull en el jardí pel Casino d’aquesta localitat i l’altre per una casa entre mitgeres que Raimon Duran i Reynals reforma per l’industrial, polític i col·leccionista Lluís Plandiura.

Treballador incansable, acompanya la tasca de dissenyador de jardins amb cursos, conferències i articles, on repassa la història de l’art del jardí i tenen com a escenari l’Escola del Treball (juliol de 1923), l’Escola Superior d’Agricultura, (abril de 1932), els “Amics dels Museus de Catalunya” (juny de 1935) i el Boletín Oficial del Fomento Nacional de la Horticultura (1926-1928). A més, pren part en  el nou projecte educatiu que Narcís Masó i Valentí  emprèn el curs 1935-36, l’Escola de S’Agaró. Una iniciativa que pretén seguir fidelment els postulats de l’Escola Nova, en règim d’internat, a l’estil de col·legis d’altres països europeus.

La guerra produeix un trencament en la seva trajectòria; no obstant això, fidel al seu tarannà, col·labora amb la Generalitat de Catalunya en la salvaguarda del patrimoni artístic. Rep l’encàrrec del conseller Ventura Gassol d’ocupar-se del traçat, reforma i conservació dels jardins dels edificis, institucions i monuments dependents del Departament de Cultura (juny 1937). És en aquest moment que presta els seus serveis en la recuperació dels jardins del Palau Robert, seu del Departament de Cultura. A més, per aquestes dates, pren part en dues iniciatives; l’una, a Montserrat, en el jardí dels frares, com a responsable del conreu d’espècies típiques de la muntanya amb fins ornamentals; i l’altra com a membre d’una comissió per estudiar la forma d’aprofitament, introducció i conreu de les espècies fitoteràpiques impulsada per la Conselleria d’Economia (març 1937).

Acabada la guerra, accepta l’oferta dels germans Badia de “Modas Badia”, un dels principals tallers de barrets de Barcelona situat al costat de l’Hotel Ritz a la Gran Via, per explotar una finca destinada al cultiu de clavells a Cabrils. A mesura que la situació social i econòmica del país millora i una vegada s’evidencia, per ambdues parts, que aquesta no és la seva especialitat tanca l’etapa com a floricultor i reprèn la seva activitat en el disseny de jardins.

Home discret, després de la guerra s’aplica en passar desapercebut. A partir d’aquest període, d’una banda, la manca de referències documentals i d’una altra, el caràcter efímer i fràgil dels jardins, fan difícil i en molts casos impossible determinar l’autoria dels enjardinaments i establir-ne la seva  cronologia.

Per reparar els estralls de la guerra, alguns clients confien novament a Mirambell les tasques per recuperar la plenitud dels seus jardins. És el cas de la família Badia a la Masia Mon Repòs a Valls, on ja havia treballat a mitjans dels anys vint, i a l’antic hort del Convent a Blanes, propietat d’Amado Carreras. En d’altres casos són nous encàrrecs, com el terrat de la  casa Cambó a la Via Laietana, molt malmès per un grup d’anarquistes i que anys enrere van projectar J. C. N. Forestier i N. Mª Rubio i Tudurí.

Es recuperen antigues col·laboracions i en sorgeixen de noves. Els jardins de Mirambell acompanyen sovint els projectes “rurals” de Raimon Duran i Reynals. Són anys en què la burgesia barcelonina ocupa els millors paratges de la costa per establir-hi segones residències per l’estiueig o bé altres instal·lacions on allotjar un turisme naixent. En destaquen a la Costa Brava,  la casa Puig-Palau (1945-46) a la Platja Castell a Palamós i el Mas del Sol i Pinya de Rosa (1945-46) a Blanes, i a la costa del Maresme, la urbanització de Montcabrer (1946), a la muntanya de Cabrils.

Als anys trenta comença a treballar a S’Agaró, urbanització iniciada l’any 1924 a partir de la idea de l’industrial Josep Ensesa i l’arquitecte Rafael Masó. Arran de la mort inesperada d’aquest l’any 1935, Francesc Folguera agafa el relleu i dóna un nou impuls a la iniciativa, una vegada superada la Guerra Civil: projecta i realitza la “loggia” de Senya Blanca; completa el camí de ronda, començat per Masó; construeix l’església, dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança; transforma l’Hostal de la Gavina, i edifica, respectuós amb el pla urbanístic, moltes cases particulars. Per aquests projectes i d’altres, l’arquitecte torna a rodejar-se dels seus col·laboradors artístics habituals com Joan Rebull, Jaume Busquets o Joan Mirambell.

Col·labora en actes culturals i festius organitzats per entitats locals d’arreu del territori: A la Cúpula del Coliseum, el març de 1946, ambienta l’espai per un ball en honor a l’època romàntica, organitzat pel FAD, amb el nom de “Sarao romántico”; participa com a jurat en la “XVIII Exposición Nacional de Claveles” celebrada a Sitges l’any 1957; assessora l’Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres per tirar endavant una exposició de plantes i flors durant la Festa Major de la Minerva, l’agost de 1959.

A partir de l’abril de 1961, a proposta del Patronat de l’Estany de Banyoles, s’ocupa de la direcció artística del paisatge a l’entorn del llac, en substitució de Javier de Winthuysen mort el mes de setembre de 1956. Durant els anys que treballa pel Patronat presenta el “Anteproyecto de trazado y plantación paisajista en el perímetro del lago” (1962), que consta de quatre plànols sense datar ni signar, atribuïts tradicionalment al jardiner andalús.

A part de les obres citades va portar a terme nombrosos projectes dels que destaquem els següents: Francesc Vilumara al “Taller de la  Diagonal”. Barcelona (1919); Marimurtra. Blanes (1920); “El Convent” per Joaquim Casas Carbó. Blanes (1921); Casal del Molí Vell. Gelida (1921); Lluís Guarro a Sarrià. Barcelona (1923); El Casino. La Garriga (1924); “L’Hort del Convent” per  Amado Carreras. Blanes (1925);           Plaça Torres i Bages (esquerra del Monestir). Sant Joan de les Abadesses (1925); Plaça Anselm Clavé. Sant Joan de les Abadesses (1927); Lluís Plandiura. La Garriga (1928); Maricel Park. Barcelona (1930); Casal Sant Jordi per Tecla Sala. Barcelona (1931); “El Llorà” per Tecla Sala. Collsacabra (1932); Passeig Arqueològic de la Falsa Braga. Tarragona (1932); Font de l’Oreneta. Viladrau (1934); Escola-Taller de Pintura i Escultura. Tarragona (1935); Restaurant California. Barcelona (1936); Restaurant Cactos a Pedralbes. Barcelona (1936); Stand MIDVA. Primer Saló d’Artistes Decoradors. Barcelona (1936); Terrat cúpula Coliseum. Barcelona (1936); Delmir de Caralt a Sarrià. Barcelona (1940); Mas Castell-Casa Puig Palau. Palamós (1945); Mas del Sol-Pinya de Rosa per Fernando Rivière. Blanes (1945); Fèlix Millet. L’Ametlla del Vallès (1945); Urbanització Montcabrer. Cabrils (1946); Jaume Mercadé al Bosc de Valls. Valls (1947); Taller Josep Clarà a Sant Gervasi. Barcelona (1947); Família Soler-Pascual. Sant Andreu de Llavaneres (1949); Bell Recó-Can Navàs. Argentona (1952); Monestir de Santa Maria de Ripoll. Ripoll (1953); “Torre de la Puda” per Carmel Casanovas. Sant Joan de les Abadesses (1954); Pista de ball Hotel Residencial La Rotonda (1956); “Casa de les Heures”. Camprodon (1957); Reforma jardí Francesc Cambó. Barcelona (1957); Reforma Palau Marquès d’Alella per Julio Muñoz Ramonet. Barcelona (1957); Reforma Palau Robert per Julio Muñoz Ramonet. Barcelona (1957); Castell Cartoixa de Vallparadís. Terrassa (1957); Plaça Torres i Bages (absis del Monestir). Sant Joan de les Abadesses (1959); Plaça Ferran Agulló. Sant Feliu de Guíxols (1963). Obres sense datar: “La Marineda” per Santiago Martí. Lla franc; Lluís Carulla. Premià de Dalt; “Masia Blanca” per la família Badia. Cabrils; “Mon Repòs” per la família Badia. Valls; Masia Magriñà. Valls; Temple de Santa Maria Reina a Pedralbes. Barcelona; Condesa de Elda a Puerta de Hierro. Madrid; “El Conventet” a Pedralbes. Barcelona; Santiago Espona a l’Eixample. Barcelona; “Ca l’Espona” per Santiago Espona. Torelló; “S’Armanac”. Aiguablava, Begur.

Obres de Joan Mirambell

«La Enseñanza del Dibujo», Baixeras. Publicación Pedagógica Semestral, Barcelona, nº 1, juliol 1925, p. 23-24 ; «Els nostres pobres arbres», La Publicitat, Barcelona, nº 16.177, 26 de gener 1926, p. 8.; «Los jardines de Oriente» / Butlletí oficial del Foment Nacional de l’Horticultura, nº 13 (oct 1926), p. 11-14; «Los jardines de Persia, India, China y Roma», Boletín del Fomento Nacional de Horticultura, Barcelona, nº 14, gen 1927, p. 12-15; “Los jardines romanos y árabes», Boletín del Fomento Nacional de Horticultura, Barcelona, nº 15, abr 1927, p. 11-15; «Los jardines de Le Nôtre». Boletín del Fomento Nacional de Horticultura, Barcelona, nº 17, oct 1927, p. 17-20; «Los jardines irregulares». Boletín del Fomento Nacional de Horticultura, Barcelona, nº 21, oct 1928, p. 8-13; «Los jardines de moda» /Pedralba, Boletín del Fomento Nacional de Horticultura, Barcelona, nº 23-24, abr-jun 1929, p. 15-18  i nº 25 (ago 1929), p. 15-17;

Literatura sobre Joan Mirambell

ARITZETA, Margarida (1984). «El jardiner Joan Mirambell». Serra d’or, juliol-agost, pàg. 31-35; COSCUJUELA, Chuana (1992). Continazion (1922-1983). Uesca: Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa; LÓPEZ, Fàtima i VILUMARA, Josep Maria (2008). El taller de la Diagonal: un espai multidisciplinari i creatiu en la fàbrica Vilumara de la Travessera de Gràcia. VIII Jornades d’arqueologia industrial de Catalunya; PERALTA, Andreu (2015): «Els Jardins de Joan Mirambell a Blanes». Revista Blanda, Blanes: Ajuntament, núm. 18; SACS, Joan (1926). A. Puig Gairalt : 31 reproduccions d’edificis i projectes, Barcelona: Quatre Coses; SUÀREZ, Alícia; VIDAL, Mercè (1993). Els arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; ZAMORA I ESCALA, Jaume Enric (2008): «Joan Mirambell i Ferran: un dissenyador de jardins oblidat». Monografies del Montseny, núm. 23. Viladrau: Amics del Montseny, juny, pàg. 77-87.

Iconografia

Cessió de la família

 

Andreu Peralta i Mas