Tipus: Plantes dedicades a jardiners catalans
Nom científic: Kalanchoe faustii Font Quer
Sinònim: Kalanchoe laciniata subsp. faustii (Font Quer) Maire
Nom comú: calancoe de Faust
Família: Crassulaceae
Origen geogràfic: sud del Marroc
Data: 1935
Descripció:
La Kalanchoe faustii Font Quer és una planta crassa subarbustiva, ramificada, de 0,3 a 1,5 m d’alçària, tota ella glabra, amb les tiges de 2 a 2,5 cm de gruix. Les fulles són perennes, simples, oposades, decussades, ovades, carnoses, planes, crenades, de 6 a 11 cm de llarg i de 3 a 5 cm d’ample, de color verd pàl·lid, sovint tenyit de vermell o rosa, especialment la zona basal, amb el pecíol de 6 a 25 mm de llarg. Les fulles superiors –els 2 o 3 parells superiors- són més petites, lanceolades, sèssils o subsèssils. Les flors es disposen en panícules multiflores, normalment corimbiformes, erectes, amb 25 a 150 flors tetràmeres, diürnes, amb pedicels de 2 a 3 mm de llarg. El calze, de 3,5 a 4 mm de llarg, és persistent en el fruit, amb 4 sèpals triangulars aplicats a la corol·la, soldats per la base uns 0,75 mm. La corol·la fa de 12 a 15 mm de diàmetre i és de color groc daurat i marcescent, amb el tub cilíndric inflat a la base, de 7 a 9 mm de llarg, i 4 lòbuls ovats, aguts, de 5 a 6 mm de llarg. Els fruits són fol·licles de 7 a 8 mm de llarg.
Fou descrita el 1935 per l’insigne botànic català, Pius Font i Quer, a partir d’exemplars recol·lectats el 7 de maig de 1935 a uns 50-60 m d’altura, a l’antic Ifni espanyol, que ara forma part del Marroc, territori que Font i Quer explorà aquell any amb l’ajut de l’Institut Botànic de Barcelona. Dedicà la planta al seu mecenes i amic Carl Faust (Hadamar, Alemanya, 1874 – Blanes, 1952), creador de Marimurtra, amb la següent dedicatòria: “Dicata in honore cl. Caroli Faust, Horti Botanici plantarum succulentarum «Mar i Murtra» apellati, in Catalaunia, fundator meritissimus.”
Viu en roquissars calcaris i gresosos. És una espècie molt afí a una altra, Kalanchoe laciniata, originària de l’est, sud i sud-oest d’Àfrica, de la península Aràbiga i del sud de l’Índia –per tant d’origen molt llunyà a la present– de tal manera que molts autors la sinonimitzen a aquesta o la descriuen com a subespècie. Hi ha un cert debat sobre si la planta marroquina pot provenir d’una introducció humana antiga. Creiem, però, que és prou diferent com per mantenir-la com a espècie diferent.
Referències:
Font Quer, P. “De flora occidentale adnotationes”. Cavanillesia (1935) 7: 149-150.
Fennane, M. et al. (eds.) Flore pratique du Maroc: manuel de détermination des plantes vasculaires. Vol. 1. Rabat: Institut Scientifique, Université Mohammed V, 1999, pàg. 461.
XAV, 18/10/2017