ALOMAR I ESTEVE, Gabriel

Palma (Mallorca), 28 d’octubre de 1910- 25 de desembre de 1997.

 

Fou arquitecte titulat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (1934) i graduat per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (EUA, 1945). Exercí com a arquitecte i urbanista, professions que treballà també des de l’àmbit teòric, i a partir de les quals desenvolupà la seva activitat jardinera. En aquest camp, la seva aportació s’ha de valorar des d’un triple marc d’actuació: la projecció de jardins, la recerca històrica i la protecció patrimonial.

Alomar es definí sempre com a urbanista. La convicció en el vessant humanista de la disciplina, expressada en el respecte per la història i el compromís amb el futur, el portà a diversificar els seus interessos cap a l’estudi i la divulgació de la història i la història de l’art. Corol·lari de la seva inquietud intel·lectual va ser la preocupació entorn de la protecció i la gestió del patrimoni cultural, tema al qual dedicà algunes de les seves publicacions, alhora que hi treballà com a comissari general del Patrimonio Artístico Nacional (1963-1968) i com a col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la Protecció del Patrimoni Cultural d’Europa (1965-1977). En l’àmbit de Mallorca, destaquen dues accions: la d’impulsar la Declaració de Conjunt Històric a favor de la ciutat de Palma, l’any 1964, i la fundació del Museu Etnològic de Muro, el 1966.

El vessant jardiner d’Alomar resta completament vinculat a la seva activitat historiogràfica i urbanística; de fet, de la confluència d’ambdues sorgiren les obres de major transcendència. Coneixedor de les teories urbanístiques renovadores, interpretà el jardí com a instrument social amb una utilitat concreta, directa i definida. El ressò teòric es deixa sentir en la proposta de Pla General d’Ordenació Urbana de Palma (1943) -conegut com “Pla Alomar”-, amb l’establiment d’un sistema orgànic d’espais verds, adequats a les diferents edats i requeriments dels ciutadans. En concret, dins la ciutat històrica Alomar va incloure jardins infantils, fins llavors inexistents, mentre que va emprar els jardins públics com a límit de les perspectives urbanes, a manera dels Green Belt de l’urbanisme anglosaxó.

El jardí de l’Hort del Rei fou una de les poques reformes previstes al Pla Alomar que es van executar. La redacció del projecte, que assumí el mateix autor, va anar associada a la restauració del Castell Reial de l’Almudaina, un antic alcàsser d’època omeia, que havia sofert múltiples modificacions, així com algunes reformes més o menys afortunades. El desnivell entre el castell i la via pública, sobreposada al braç de la mar que entrava a la ciutat en temps medievals, havia estat zona urbana en època andalusina, hort en època feudal i, novament, edificat cap a principis del segle XIX. Per a l’execució de l’obra, realitzada entre 1968 i 1969, va comptar amb l’assessorament de l’arquitecte Francisco Prieto -Moreno Pardo, també vinculat a l’aparell administratiu del règim franquista i especialitzat en jardins d’alcassabes andalusines.

Alomar va optar per recuperar l’ús d’hort, però adequat com a espai lliure públic, amb un traçat inspirat en l’alcassaba granadina. El projecte és l’expressió material de la seva teoria sobre la important tradició del jardí artístic a Mallorca i les seves particularitats. Aquestes deriven, segons l’autor, de la perfecta simbiosi entre dos models de referència: el jardí islàmic i el jardí italià del Renaixement.

En gran part, els jardins privats projectats per Gabriel Alomar són conseqüència de l’estreta relació professional que establí amb el financer Joan March (1880-1962). La confiança del banquer és exemplificada amb l’encàrrec del Palau de Palma, així com de les residències més representatives del poder territorial de la família, tals com: el Palau d’Aiamans (Lloseta), amb el jardí formal d’inspiració italiana; la possessió de S’Avall (Ses Salines), on destaca la col·lecció de cactus i plantes crasses; i l’Hort de Can Brull (Pollença). Finalment, va col·laborar en la creació del jardí de Sa Torre Cega (Cala Ratjada), residència d’estiu de la família March, tot i que, el projecte i la planificació foren contractats al paisatgista anglès Russell Page (1906-1985).

En els jardins d’Alomar el disseny arquitectònic estableix el marc precís destinat al verd, ja sigui determinat per la geometria del traçat islàmic, ja sigui per la simetria que regeix el model renaixentista. En la linealitat dels traçats hi contribueix la pèrgola, que s’estableix com a element de referència de la tradició illenca. El catàleg florístic és ampli i divers, nodrit d’espècies autòctones -entre les quals, el garballó (Chamaerops humilis)- i mediterrànies, sempre en combinació amb alguns exotismes, per bé que aclimatats, com la buguenvíl·lea. Procedeix igualment en l’arbrat, combinant el taronger, el lledoner (Celtis australis), la mèlia (Melia azedarach), el xiprer (Cupressus sempervirens) i la corísia (Chorisia speciosa). La passió per la flor completa els jardins d’Alomar, on no hi manquen les roses i els geranis en hídries de test.

Publicacions de Gabriel Alomar

Gabriel Alomar, La reforma de Palma : hacia la renovación de una ciudad a través de un proceso de evolución creativa (Palma, Imprenta Mossén Alcover, 1950); Gabriel Alomar, Defensa del patrimonio histórico-artístico (Separata: Problemas del urbanismo moderno, Conferencias del curso 1965-1966, p 1-24); Gabriel Alomar, François Sorlin, Pietro Gazzola, Inventaire de protection du patrimoine culturel européen : I.P.C.E. : basé sur la recommandation de Palma : critères et méthodes pour l’utilisation de la fiche I.P.C.E. (Strasbourg : Conseil de l’Europe, Conseil de la Coopération Cultural, ca.1965); Gabriel Alomar, <<El Consejo de Europa y la salvaguarda del patrimonio cultural europeo>>, a Castillos de España: publicación de la Asociación Española de Amigos de los Castillos. 1970 (68), p. 21-25; Gabriel Alomar, <<Miscel·lània Arqueològica. Pedres d’interès arqueològic a la Ciutat de Mallorca>>, a Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: revista d’estudis històrics. 1983 (. 39), p. 495-498; Gabriel Alomar, Memorias de un urbanista (Palma, Miquel Font, editor, 1986); Gabriel Alomar , Teoría de la ciudad : ideas fundamentales para un urbanismo humanista (Madrid, Instituto de Estudios de Administración Local, 1980); Gabriel Alomar i Esteve, Antoni I. Alomar i Canyelles, El patrimoni cultural de les Illes Balears. Idees per a una política de defensa i protecció (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1994).

Literatura sobre Gabriel Alomar

María Paz Aguiló, Amelia López-Yarto i Maria Luisa Tárraga, «Alomar Esteve, G.», a Bibliografía del arte en España. Artículos de revistas ordenados por autores (Madrid, Consejo Superior de Investigaciones Científicas / Instituto Diego de Velázquez, 1978, p. 21-22); Miquel Dolç i Dolç (coord.), Gran enciclopèdia de Mallorca, vol. I (Palma, Promomallorca, 1988, p. 129); Fernando Nasarre y de Goicoechea i Gabriel Alomar i Esteve, «Gabriel Alomar Esteve» (Urbanismo. Revista Oficial del Colegio de Arquitectos de Madrid, Madrid, núm. 8, 1989, p. 91-97); Antoni Galmés i Riera, «Un caire del arquitecte D. Gabriel Alomar Esteve» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, núm. 45, 1989, p. 407-410); Antoni I. Alomar, «Necrologia. Gabriel Alomar i Esteve» i Guillem Rosselló i Bordoy, «Necrologia. Gabriel Alomar i Esteve, un home de l’Arqueològica (1910-1997)» (Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. Revista d’Estudis Històrics, Palma, núm. 53, 1997, p. 489-491 i p. 492-494); Antoni I. Alomar, <<Gabriel Alomar i Esteve: 1910-1997>>, a Estudis Baleàrics, 1997-1998, n. 58-59, p. 73-77; Carlos Martínez Caro, «La aportación de Gabriel Alomar a la formación de una nueva mentalidad urbanística en el ambiente de la arquitectura española 1950/1965», a Actas del Congreso Internacional de Roma a Nueva York. Itinerarios de la nueva arquitectura española 1950/1965, Pamplona, 29 y 30 de octubre de 1998 (Pamplona, Universidad de Navarra / Servicio de Publicaciones de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Navarra, 1998, p. 283-291); Ferran Navarro i Acebes, Josep M. Vilanova i Claret, Transformació de la ciutat construïda. Instruments urbanístics (Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 2000, p. 45-50); Júlia Roman, <<Jardines públicos y jardines privados. La aportación de Gabriel Alomar durante el franquismo>>, a Actas del Congreso Dos décadas de cultura artística en el franquismo (1936-1956) (Granada, Universidad de Granada, 2001, p. 671-688); Catalina Cantarellas, <<Els conceptes de Conjunt Històric i de Centre/Ciutat Històrica. El cas de Palma>>, a F. Tugotes i A. Llull, Els conjunts històrics: la protecció del patrimoni immoble a Mallorca, 2014, p. 13-37.

Iconografia

Júlia Roman Quetglas