RIVIÈRE I DE CARALT, Ferran
Barcelona, 3 de febrer de 1904 – Barcelona, 12 de juliol de 1992
Enginyer industrial, empresari aficionat als cactus. Era el tercer de cinc fills del comerciant Ferran Rivière i Chavany (Madrid, 1869-Barcelona, 1933), d’ascendència francesa, i de Rosalia de Caralt i Sala (Barcelona, 1873-1927). Casat amb Maria Teresa Vidal-Quadras i Villavecchia (Barcelona, 1905-2004) a la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè el 1929, va tenir quatre fills: Fernando, Maria Teresa, Myriam i Rocío Rivière i Vidal-Quadras.
Enginyer industrial de formació, era un home afable, culte, col·leccionista d’art, gran viatger i aficionat al cinema i a la fotografia. La seva passió pels cactus i les plantes crasses el van convertir en un gran especialista en aquesta matèria. Rivière tenia la idea de fer una col·lecció de plantes des de nen. Cap als 12 o 13 anys ja havia intentat crear un petit jardí de plantes suculentes i cactàcies a casa dels seus pares, sota un eucaliptus, que no va reeixir. Va ser aleshores que va decidir que el dia que tingués un terreny en faria un.
Als 19 anys es va fer càrrec de l’empresa de trefilatge i teles metàl·liques que havia fundat el seu avi François Rivière i Bonneton, nascut a Issoire, Alvèrnia, al centre de França. L’empresa Rivière S.A. inicià una forta expansió després de la guerra civil i va arribar a ser capdavantera en el sector durant la dècada de 1970.
Cap al 1941 va decidir construir-se una casa d’estiueig. Mentre cercava un lloc apropiat, va passar un cap de setmana a la casa d’un matrimoni amic, al racó de s’Agulla, situada a la costa de Blanes tocant el terme de Lloret de Mar, i es va enamorar de l’indret. Era un territori gairebé erm, amb vinyes abandonades o poc rendibles, ubicat al vessant de solell de la serra Llarga i al vessant d’obaga de la carena d’en Déu, que el separa de la mar. El lloc estava per tant situat al camp, entre el mar i la muntanya, un lloc perfecte per a bastir-hi el seu somni. No era una sola finca sinó que estava molt fragmentada en petits trossos. Va comprar finca rere finca, amb poques dificultats, ateses les bones condicions econòmiques que oferia i la migradesa productiva de les vinyes. El 1945 ja va poder començar a fer realitat el seu objectiu de construir un refugi on ubicar els fruits de la seva passió, la botànica.
Com a enginyer que era, va estructurar la finca com a una explotació agrícola, forestal i ramadera, en el centre de la qual hi anava el jardí. Va delimitar primer un àmbit dins de la finca on situar-ho, mentre que la resta, bosc i erms, en va quedar fora. La finca és. des de 2003, un espai natural protegit com a Paratge Natural d’Interès Nacional. Té una superfície de 49,6 ha i el jardí n’ocupa unes 4,7 ha.
El jardí va rebre el nom de Jardí Botànic Tropical Pinya de Rosa recordant l’obra de Pinya de Rosa (1920) de l’escriptor Joaquim Ruyra i Oms, nom que al seu torn prové del nom d’un nus mariner.
Per a la construcció del jardí, va crear un equip multidisciplinari de col·laboradors format per Raimon Duran i Reynals (1895-1966), arquitecte, Joan Mirambell i Ferran (1892-1983), dissenyador de jardins, Joan Pañella i Bonastre (1916-1992), jardiner especialista en cactus, Lluís Vidal-Quadras i Villavecchia (1897-1994), cunyat seu i dissenyador d’interiors, i Antoni Bertran i Boixasses, constructor i contractista barceloní, equip encapçalat per ell, enginyer i propietari. S’hi va afegir també Jaume Bertran i Bosch, nebot d’Antoni Bertran, com a director d’obres i que es va convertir en l’home de confiança de Rivière.
El primer conjunt d’edificis construïts va ser el Mas del Sol, projectat com una granja, amb edificis distribuïts al voltant de dos patis o places, dels quals són a destacar la casa del masover i una casa -el propi Mas del Sol- reservada com a casa d’estiueig per a la família Rivière mentre no s’edificava la principal que mai no es va arribar a construir.
Es van construir també una porteria a l’entrada del jardí, una casa a la platja o caleta, el laboratori, el despatx d’en Rivière, els vivers i els hivernacles de multiplicació. També es van traçar els camins principals i secundaris seguint la topografia del lloc, amb bancs i miradors, les basses, els estanys, els pous, un dipòsit, i tota la infraestructura de reg.
Es van fixar la distribució i els usos del sòl,: al solell, la part agrícola (conreus, vinyes i horts) i ramadera; a l’obaga, el bosc; i en una posició central, el jardí d’aclimatació, també al solell però protegit dels vents.
També es van definir alguns espais purament jardiners com ara l’estany de Neptú, situat a la part ´més elevada de la finca i des d’on es domina tota ella i es gaudeix d’una vista excel·lent d’aquesta zona de la Costa Brava; i un canal amb pèrgola al costat.
El Jardí Botànic Tropical Pinya de Rosa, també anomenat Jardí d’Aclimatació Pinya de Rosa, va arribar prop de 7.000 espècies, especialment de cactus i plantes crasses, i es va convertir en un jardí de referència mundial a nivell de plantes suculentes. Rivière va convidar a visitar el jardí botànics especialistes en cactus que el van assessorar, com ara Curt Backeberg (1894-1966), horticultor i cactòleg alemany, especialment conegut per la seva col·lecció i classificació dels cactus. Bona part de les col·leccions, com ara les del gènere Opuntia de les cactàcies que ocupa diversos parterres, es va fer amb seguint els esquemes de classificació botànica d’aleshores, qüestió que encara ara es pot observar.
Rivière va viatjar molt i durant els seus viatges va intercanviar amb altres jardins llavors d’espècies que el podien interessar.
Amb el temps, es va concentrar en l’activitat botànica i va anar ampliant el jardí i el va obrir al públic, de manera que va adquirir fama internacional.
El 2008 va comprar la finca un rus el qual la va tancar al públic el 2014. Des de llavors, la manca de manteniment ha portat que el jardí i les col·leccions s’anessin degradant.
Membre de l’IOS (International Organization for Succulent Plant Study) des del 1953, es relacionà amb els botànics especialistes més reconeguts en aquesta matèria, com ara Curt Backeberg, Martín Cárdenas i Louis Vatrican, i participà activament en la organització dels congressos de l’IOS a Barcelona el 1961 i el 1976. Fou considerat, juntament amb Joan Pañella, el degà en plantes cactàcies a l’Estat espanyol.
La seva biblioteca particular, avui malauradament gairebé desapareguda, es va convertir en una de les més importants d’Espanya en cactologia. El seu treball cinematogràfic i fotogràfic es troba custodiat en part a la Filmoteca de Catalunya i a l’Institut Botànic de Barcelona.
Experts en botànica de cactus i altres suculentes li van dedicar plantes classificades per ells: Leucostele rivierei i Opuntia riviereana, descrites per l’alemany Curt Backeberg el 1953 i el 1962 respectivament, Echinopsis riviere-de-caraltii, dedicada pel professor Martín Càrdenas Hermosa el 1971, i Aloe rivierei, dedicada per J.J. Lavranos i L.E. Newton el 1977.
Literatura sobre Ferran Riviere
A Brief Chronicle of IOS. International Organization for Succulent Plant Study. http://www.iosweb.org/org/congr_chron.php#top (consulta: 14 d’octubre de 2021); BADIA, M. Rivière I de Caralt, Ferran. Jardins i Jardiners: art, ciència i ofici als Països Catalans.https://taller.iec.cat/jardins/veure_persones_un.asp?idpersona=10 (consulta: 14 d’octubre de 2021); BALLESTER-OLMOS, J.F. (1975). Jardín botánico tropical Pinya de Rosa. Iberflora (nov.); CABANA, F. (2001). Fàbriques i empresaris: els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Diputació de Barcelona. Vol.1: p 167 – 170; COCA, J. (1976). El XIV Congreso Internacional de la I.O.S. celebrado en Barcelona. Parques y Jardines. núm.19 (novembre): p. 6-9; ELÍAS BONELLS, J. Pinya de Rosa: la historia de un ilusión. Jardines sin Fronteras. https://jardines sinfronteras. com/2020/03/20/pinya-de-rosa-la-historia-de-un-ilusion/ (consulta: 14 d’octubre de 2021); Ferran Rivière de Caralt. (2021). Viquipèdia, l’Enciclopèdia Lliure. https:// ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ferran_Rivi%C3%A8re_de_Caralt&oldid=27934120 (consulta: 14 d’octubre de 2021); MASGRAU i VENTURA, M. (2006). «Pinya de Rosa». La Punxa, núm. 42: p. 25-30; RIVIÈRE DE CARALT, F. (1990). Pregó de Festa Major, Blanes; VILA GOMÀ, S. Fernando Rivière de Caralt. Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i arqueologia de Catalunya (RACAAC). https://taller.iec. cat/rcic/fitxa_una.asp?id_fitxa=58 (consulta: 14 d’octubre de 2021); VILLA RIVIÈRE, C. DE LA. (2010). Pinya de Rosa: Construcció d’un somni. XXXIII Curset Jardins: de l’Artifici a la Restauració, Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona: 58 p.; VILLA RIVIÈRE, C. DE LA. & SANS RIVIÈRE, F. (2015). Els jardins de Pinya de Rosa. III Tarda de Jardins i Jardiners, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
Xavier Argimon de Vilardaga